Crim i càstig

En el primer capítol, Crim i càstig, vam poder conèixer en Benet. El veiem com a organitzador o bé col·laborador d'un torneig d'escacs per a nens. Serà la primera i última vegada on se'ns revelarà quelcom sobre el seu passat: quan era un nen va ser campió d'escacs fins arribar al títol de Gran Mestre. La carrera d'en Benet, però, no va tenir gaire èxit ja que va prioritzar la seva militància política per davant de tot, fins acabar a la presó. Segons ens diu el personatge que ho explica "en una mena de grup mig anarquista" tot i que després acaba declarant que no ho sap ben bé.

El primer diàleg que manté el personatge interpretat per en Pou ens confessa "m'encanten les criatures", aquesta revelació l'haurem de tenir present per entendre les decisions d'en Benet durant tota la sèrie.

Més tard a en Benet li venen a demanar un encàrrec, el primer assassinat. Durant la petició, el seu demandant, Martí Miró -un polític amb important pes al país-, mostra cert interès per la primera edició de "La Divina Comèdia" de Dante Aligheri il·lustrat per Gustau Doré. Aquest llibre tindrà molta més importància de la que a priori sembla.

Martí Miró, polític sospitós de ser el cervell d'una xarxa de tràfic d'influències, visita Benet Muntada
CCMA

Arriba el moment de la classe d'escacs a la Lia Solís, interpretada per una petita actriu anomenada Diana Ollé, un dels moments que més gaudeixo, primer perquè m'agraden els escacs però també perquè tota la conversa que mantenen  és un aprenentatge, no només d'aquest joc sinó que manté molts paral·lelismes de la vida mateixa. Es resumeix en tres paraules: 

Cau el dia i deixem el llibreter agradable, neix la lluna i l'assassí a sou surt a fer el seu encàrrec. Aviat veurem que les feines d'en Muntada vindran sempre acompanyades per invocar il·lustres autors i per altra banda ell mai demanarà al seu client el perquè, executa la feina i prou, sense remordiments aparents. I deixa ben clar perquè no li fan falta els motius per assassinar en aquest primer crim on veiem que, com si fos l'àngel de la mort a sou trencant el cinquè manament, diu "tenim més pecats al damunt que no pas paraules per anomenar-los", de Hamlet. Ell no fa cap judici, no valora si està bé o malament, no li tremola la mà perquè no és res personal, simplement és un soldat de la moneda, del capitalisme. D'acord, un psicòpata també, però deixeu-me imaginar un final alternatiu on aquest camarada, com l'anomena en Miró, fos detingut  i entrevistat pel bon jan Aitor Otxoa i es pogués excusar. Com a bon idealista d'edat primerenca va sacrificar la seva joventut, la seva carrera com a jugador d'escacs, per conspirar contra un règim dictatorial, el qual el món sencer va tolerar, ell imaginava un món millor on l'explotat deixa de ser un engranatge al servei de pocs per ser maquinista al servei de tots. I ell diria "que no és just això?" l'Aitor que és un bon xic, sincerament contestaria afirmativament per després preguntar-li "com pot ser que amb aquests ideals acabis venent vides per diners?" i aquí m'imagino en Benet citant El naixement de la tragèdia de Nietzche, parlaria de l'esperit grec, de Dionís representant la Nit, el dolor, la foscor, la irracionalitat  i d'Apol·lo representant el Dia, la llum, la raó... (us heu fixat que ha sortit el nom de la sèrie?) i sentenciaria el final tot dient "Déu ha mort, l'hem mort entre tots".

Va, tornem al capítol que ens ocupa. Un cop, la víctima és definitivament morta, en Benet agafa un llibre, el que dona nom al capítol, "Crim i càstig" de Dostoievski, se'n va cap allò que després d'arravatar-li l'ànima en diem cadàver i, mentre sona JS Bach (no he pogut identificar quina cançó), recita "...el penediment punxant que destrossa el cor i treu la son, el penediment que omple l'ànima de terror fins al punt de fer desitjar la corda de la forca o les aigües profundes. Però ell no estava de cap manera penedit del seu crim."

Benet Muntada s'emporta la novel·la "Crim i càstig" de la llibreria del jutge Vallejo
CCMA

Un cop arribat a casa, en Benet endreça el seu nou llibre en una vitrina on hi trobem:

• La muntanya màgica de Thomas Mann, un clàssic de la literatura en alemany del s.XX
• Museo de cera de José María Álvarez, obra poètica d'aquest autor, com a curiositat, destacar les cites d'Ezra Pound, conegut poeta americà que va simpatitzar amb el feixisme italià.
• El paradís perdut de John Milton.  "Amb Milton, a cada nova lectura, revivim, com qui tan intensament el visqué en el seu cor i en el seu cap, el drama del paradís, Adams que som cadascun de nosaltres. I això, miracle de la poesia, pren forma i signes en el llenguatge, allò que de més noble l’home guardà de la seva primera plenitud" Carles Riba
• Guerra civil de Juli Cèsar
• Rebels primitius d’Eric J. Hobsbawm. Hobsbawm (1917-2012) fou un historiador marxista i un dels autors més influents de la meitat de segle XX.
• Moby dick de Herman Melville
• L'obra completa de Rimbaud, poeta francès, de tendència anarquista, que escandalitzà l'elit intel·lectual del moment per la seva vida de roda-món, embriagaments d'absenta i haixix, les seves baralles amb armes de foc i la seva homosexualitat.
• El capital de Marx
• La mort i la primavera de Mercè Rodoreda
• Josep Maria de Sagarra
• i Hamlet de Shakespeare