Homo Homini Lupus

Comença un nou capítol amb el nostre amic en escena. Sabates enllustrades i amb bon alè, es disposa a recitar al valencià Vicent Andrés Estallés (1924 - 1993), aquesta vegada, no per matar a ningú ans al contrari, per expressar el seu amor a la Wendy.

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

CCMA

Què us sembla? a mi em va agradar molt perquè la temàtica m'agrada i és cert que la mort és segura, la vida no. Tots i cadascú de nosaltres tenim una cosa segura, la mort, mentre la vida la compartim, la mort no, serà única i especial per a nosaltres i a la vegada és l'ama de totes les coses que poblen la terra. De tota manera vaig pensar, vols dir Benet? després de Maig d'amor de Pere Vergés, li plantes això a la Wendy? no fora millor guardar aquest per la propera víctima i en canvi recitar una dóna, també valenciana, com és Teresa Pasqual amb el seu poema Quan vingues.

Quan vingues,
vine sense paraules.
Anirem dibuixant-les
en el cos com un foli,
anirem inventant-les
en les formes del tacte.
Vine sense records,
amb vestimenta nua
d’imatges retingudes.

Així que vaig voler buscar el poema de l'Estallés i el primer que em va sorprendre és el títol "Cançó de bressol", no imagino cap mare cantant això al seu nadó perquè s'adormi. Resulta, amics, que el pobre Estallés va patir la pitjor desgràcia que pot patir un pare, la mort d'una filla i la mort petita és justament la seva nena petita de 4 anys. El primer llibre que va escriure  després de tal desgràcia fou "La Nit" (1953 - 1956) i els primers poemes van dedicats a ella, trobant en la mort de la seva filla una companyia permanent  que no el vol deixar.

3

Dama d'anit, no voldria enutjar-vos,
però he pensat que sou la meua mort
quan, al café, us vaig veure asseguda
amb el marit i no massa distreta.

Des d'un racó us vaig veure de sobte:
no vaig poder deixar ja de mirar-vos.
La meua mort és una mort burgesa,
blanca de carns i freda d'entrecuix.

És una mort ordenada i altiva.
S'alça del llit al temps que la criada,
no deixa res sense la seua cura,
va revisant els racons de la casa,
mirant si hi ha pols damunt les cadires.
Sols ix de nit algun dissabte que altre
i només pren llet i un dit de café,
car el café la sol desvetlar massa.

Dama d'anit, que el vostre esguard altiu
vàreu vessar pel quartet i les taules
negligentment, sense cap de tendresa,
creuant les mans bovament al baix ventre.
La meua mort té vostre encarnadura.
La meua mort és como vós de fidel.
La meua mort m'ho és de tan honesta.

Car no hi ha res més fidel que una mort.
La meua mort se'n ve amb mi a totes bandes,
exactament com vós amb el marit,
complint només un deure, com feu vós.
Exactament un deure conjugal.

Deixant al dissortat poeta acompanyat de la mort de la seva filla, tornem a en Benet. Pot ser que en Benet també perdés una filla en un passat? i d'aquí vingui la seva estima cap als infants i el seu despreci per la vida dels altres? O per contra pot ser que la Wendy, que justament li diu que marxa, jugui el rol d'aquesta filla que mai ha tingut? El fet de que ella marxi també li dóna un nou sentit al poema d'en Vergés. O bé,com veiem més tard la Lia juga també aquest paper de filla que marxa, ja que el seu pare, el Sr. Solís -pel qual tots vam pensar, va, Munti, aquest és un bajà però no es mereix la mort- prohibeix a en Benet tornar-li a fer de professor o acostar-s'hi.

Sigui com sigui, en Benet no es quedarà sense partida i el seu comrade li jugarà amb blanques mentre li demana un nou encàrrec que en Muntada rebutjarà en un principi però que acabarà claudicant i acceptant. Més et valia engegar a pastar fang aquest baliga-balaga d'en Miró, Benet!

Ni Josep Maria Pou ni Ramon Fontseré saben jugar a escacs. CCMA.

Escolteu a partir del minut 3:25

La nova víctima és la Carmen. En Benet, que es fa passar per xofer, mantindrà una interessant conversa amb ella mentre sona la cançó que esteu escoltant.  Dins del vehicle es forma una estranya atmosfera de familiaritat i la Carmen, per respondre a en Benet que sentència que el món no té solució, recorda el seu pare dient "Enfront el pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat", i entre tots dos reciten "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" d'Antonio Gramsci (1891-1937) d'origen sard, escriptor, polític i filòsof va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. La raó de l'optimisme de Gramsci rau en que considerava a tot ésser humà un intel•lectual, tothom és  a la seua manera, un filòsof, un artista, una persona de gust, té una concepció del món i una línia conscient de conducta moral. Independentment de la professió específica de cadascú. I ja em direu vosaltres, com serà que algú amb dos dits de front no vulgui organitzar-se en massa per acabar amb aquest món d'injustícies? La conversa va derivant en una classe d'antropologia filosòfica. En Merlí, ai!, en Benet ens presenta a en Thomas Hobbes (1588 - 1679), un altre del gremi dels filòsofs,  tot dient Homo homini lupus (l'home és un llop per l'home), és a dir que l'home és un perill per ell mateix i per tant Hobbes proposa cedir les llibertats de l'individu a un sobirà perquè regni l'ordre, crear mecanismes per garantir la convivència. En canvi Rousseau (1712 - 1778) creia que l'home és bo per naturalesa i que és la societat qui corromp a l'home. Si els guionistes haguessin tingut  més espai, segur que el xofer ens hagués dit "L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat" una de les frases més conegudes de Rousseau. Sentiu-vos lliures d'esmenar si ho creieu oportú.

Després d'aquesta conversa, almenys jo, pensava que en Benet posaria el fre de mà i li diria a la Carmen que marxes però, per la falta de còrtex prefrontal que pateix aquest bon home,  no ho fa. Arribats a un bosc, l'acompanya cap a un sot, s'enfunda els guants blancs de làtex i l'empeny fent-la rodolar pel terra. Finalment la Carmen esquivarà la mort amb una mentida, estic embarassada, tocant el punt dèbil d'en Benet que l'alça, al crit de escolta'm bé imbècil, i li diu que fugi mentre recita  al poeta Joan Salvat-Papasseit (1894-1924):

Si anessis lluny

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt