Inferno i Ferides

Arribem al capítol Inferno, l'episodi més tràgic pel nostre amic i camarada. Inferno és el nom que rep el primer llibre de la Divina comèdia. Aquell llibre pel qual s'interessa en Miró al primer capítol i que més tard en Benet hi amagarà al llom el pen drive d'en Martí. Ferides és el nom del capítol que tanca la temporada.

Anem cap a Ciutat Vella, la llibreria Muntada està oberta i en una taula es troben els dos antics camarades. En Martí Miró li allarga un sobre, no són diners sinó un altre encàrrec, en Benet s'hi nega però un cop més acaba claudicant davant del xantatge d'en Miró quan aquest li exigeix que té un deute amb ell, no només per no complir el seu deure en l'últim encàrrec sinó que ens dóna a entendre que en Miró va fer quelcom per en Benet en el passat. Més et valia negar-t'hi, amic meu.

El nou encàrrec d'en Miró, l'assassinat d'en Fèlix (Pep Cruz).

Més tard ens topem de nou amb en Benet que, bastant d'incògnit, es troba amb la Lia i mentre l'aconsella pel proper torneig d'escacs sembla que descrigui com es desenvoluparan els fets que marcaran la seva propia vida per sempre. "El destí és qui barreja les cartes, però els que juguem som nosaltres. Tot depèn de nosaltres mateixos" diu.

I arriba l'ocàs i en Benet se'n va a fer una visita a en Fidel (Pep Cruz), és estrany però aquest picoleto merengue cau simpàtic, oi?  Aquí tots esperàvem diverses coses, en primer lloc una gran conversa entre aquests dos actors i en segon lloc que en Fidel expliqués la veritat a en Muntada i que aquest es sumés al grup dels bons, no obstant, però, no passa ni una cosa ni l'altra.  En Benet es posa a recitar i aquestes alçades ja sabeu que vol dir això. En aquesta ocasió escoltarem de nou Hamlet:

Ser o no ser, aquest és el dilema:
si a l’esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o armar-se contra un mar de sofriments
i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir,
res més; dir que amb el son finalitzem
els mals del cor, les mil ferides naturals
que la carn va heretar. És un final
per desitjar devotament. Morir, dormir,
i potser somiar; aquest és el destorb:
perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies durin tant.

Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?

Així, doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i així el color natiu de la resolució
queda esblaimat pel pàl•lid deix del pensament;
i els projectes més alts i de més importància,
per aquesta raó desvien el seu curs,
i perden fins i tot el nom d’acció.
Però ara, silenci. Bella Ofèlia!
Nimfa, que siguin recordats els meus pecats
en les teves pregàries.

En Fèlix no està per hòsties, etziba un cop a les costelles a en Benet i comença una mena de lluita entre gent de la tercera edat amb mal ronyons, on el llibreter en sortirà victoriós tot i que tots pensàvem que el final del camarada arribava aquí, i és que realment li va del canto d'un duro. Consell per en Fèlix... Fèlix, xato, si la xeringa la tens tu a la mà però t'agafen del canell... Cony! deixa-la anar! Sigui com sigui, al gran poeta se li complica el vers perquè el que havia de semblar una mort natural, un suïcidi o ves a saber què, acaba semblant el que és, un assassinat. Així que no toca més remei que fer desaparèixer el cos de la víctima. Xerrac i banyera i ja t'ho faràs, pim-pam, en Benet farà a trossos el mort i el guardarà en unes maletes al maleter del seu Mercedes.

Les extremitats van ser elaborades expressament per l'equip de la sèrie

Segona part, d'aquest crim, ara sí que ho troba, el mural d'en Fèlix, on hi apareix una foto d'en Miró amb la llegenda pederasta i evidentment el truca escandalitzat.  Mala sort Benet, has escollit malament les teves amistats i a sobre t'estan robant el cotxe! Realment, hi han dies que és millor no sortir del llit. Sigui com sigui en Benet acaba rodejat de quinquis, catalanoparlants, menors d'edat que l'aniran punxant amb les seves navalles papallona fins a deixar-lo fet un colador. Tot i així, sorprenentment, té prou alè per contestar la trucada de la Lia, l'última oportunitat per redimir-se dels seus pecats. Acaba la seva vida pronunciant Inferno en un intent per a que els Mossos busquin el pen d'en Miró en aquest llibre però també és on acabaràs tu, Benet, a l'Inferno de Dante. Recorda bé el que llegiràs al entrar, "Jo sóc el camí cap a la ciutat del sofriment. Jo sóc el camí cap el dolor etern. Jo sóc el camí cap als condemnats. La justícia va inspirar el meu creador, va concedir-me el poder diví, la saviesa absoluta, el primer amor. Abans de mi no hi havia res, només allò etern. I jo hi seré eternament. Perdeu tota esperança aquells que entreu aquí" perquè vagaràs al setè  infern on quedaràs submergit en un riu de sang bullent, vigilat pel minotaure i els centaures eternament.

Sincerament, no et mereixes morir sense el teu poema, company, camarada, mestre i  amic Benet Muntada gràcies per obrir-nos les portes a la poesia.

Arbre vigilant

Veig una vara d'ametller, vaig respondre
Je. 1,11.

I ara ve el repòs com un son
que dolçament s'enlairi,
les fines branques ferides
pel cel de les primeres flors, deixades
al quiet carrer que neix i mor
entre fàbriques, a la brisa,
l'àgil llebrer del mar.

Malauradament desconec el nom de l'autor,

si algú el sap que m'informi.

Això s'acaba aquí però recordeu: quan s'acaba una partida... en comença una altra.

FINAL

Homo Homini Lupus

Comença un nou capítol amb el nostre amic en escena. Sabates enllustrades i amb bon alè, es disposa a recitar al valencià Vicent Andrés Estallés (1924 - 1993), aquesta vegada, no per matar a ningú ans al contrari, per expressar el seu amor a la Wendy.

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

CCMA

Què us sembla? a mi em va agradar molt perquè la temàtica m'agrada i és cert que la mort és segura, la vida no. Tots i cadascú de nosaltres tenim una cosa segura, la mort, mentre la vida la compartim, la mort no, serà única i especial per a nosaltres i a la vegada és l'ama de totes les coses que poblen la terra. De tota manera vaig pensar, vols dir Benet? després de Maig d'amor de Pere Vergés, li plantes això a la Wendy? no fora millor guardar aquest per la propera víctima i en canvi recitar una dóna, també valenciana, com és Teresa Pasqual amb el seu poema Quan vingues.

Quan vingues,
vine sense paraules.
Anirem dibuixant-les
en el cos com un foli,
anirem inventant-les
en les formes del tacte.
Vine sense records,
amb vestimenta nua
d’imatges retingudes.

Així que vaig voler buscar el poema de l'Estallés i el primer que em va sorprendre és el títol "Cançó de bressol", no imagino cap mare cantant això al seu nadó perquè s'adormi. Resulta, amics, que el pobre Estallés va patir la pitjor desgràcia que pot patir un pare, la mort d'una filla i la mort petita és justament la seva nena petita de 4 anys. El primer llibre que va escriure  després de tal desgràcia fou "La Nit" (1953 - 1956) i els primers poemes van dedicats a ella, trobant en la mort de la seva filla una companyia permanent  que no el vol deixar.

3

Dama d'anit, no voldria enutjar-vos,
però he pensat que sou la meua mort
quan, al café, us vaig veure asseguda
amb el marit i no massa distreta.

Des d'un racó us vaig veure de sobte:
no vaig poder deixar ja de mirar-vos.
La meua mort és una mort burgesa,
blanca de carns i freda d'entrecuix.

És una mort ordenada i altiva.
S'alça del llit al temps que la criada,
no deixa res sense la seua cura,
va revisant els racons de la casa,
mirant si hi ha pols damunt les cadires.
Sols ix de nit algun dissabte que altre
i només pren llet i un dit de café,
car el café la sol desvetlar massa.

Dama d'anit, que el vostre esguard altiu
vàreu vessar pel quartet i les taules
negligentment, sense cap de tendresa,
creuant les mans bovament al baix ventre.
La meua mort té vostre encarnadura.
La meua mort és como vós de fidel.
La meua mort m'ho és de tan honesta.

Car no hi ha res més fidel que una mort.
La meua mort se'n ve amb mi a totes bandes,
exactament com vós amb el marit,
complint només un deure, com feu vós.
Exactament un deure conjugal.

Deixant al dissortat poeta acompanyat de la mort de la seva filla, tornem a en Benet. Pot ser que en Benet també perdés una filla en un passat? i d'aquí vingui la seva estima cap als infants i el seu despreci per la vida dels altres? O per contra pot ser que la Wendy, que justament li diu que marxa, jugui el rol d'aquesta filla que mai ha tingut? El fet de que ella marxi també li dóna un nou sentit al poema d'en Vergés. O bé,com veiem més tard la Lia juga també aquest paper de filla que marxa, ja que el seu pare, el Sr. Solís -pel qual tots vam pensar, va, Munti, aquest és un bajà però no es mereix la mort- prohibeix a en Benet tornar-li a fer de professor o acostar-s'hi.

Sigui com sigui, en Benet no es quedarà sense partida i el seu comrade li jugarà amb blanques mentre li demana un nou encàrrec que en Muntada rebutjarà en un principi però que acabarà claudicant i acceptant. Més et valia engegar a pastar fang aquest baliga-balaga d'en Miró, Benet!

Ni Josep Maria Pou ni Ramon Fontseré saben jugar a escacs. CCMA.

Escolteu a partir del minut 3:25

La nova víctima és la Carmen. En Benet, que es fa passar per xofer, mantindrà una interessant conversa amb ella mentre sona la cançó que esteu escoltant.  Dins del vehicle es forma una estranya atmosfera de familiaritat i la Carmen, per respondre a en Benet que sentència que el món no té solució, recorda el seu pare dient "Enfront el pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat", i entre tots dos reciten "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" d'Antonio Gramsci (1891-1937) d'origen sard, escriptor, polític i filòsof va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. La raó de l'optimisme de Gramsci rau en que considerava a tot ésser humà un intel•lectual, tothom és  a la seua manera, un filòsof, un artista, una persona de gust, té una concepció del món i una línia conscient de conducta moral. Independentment de la professió específica de cadascú. I ja em direu vosaltres, com serà que algú amb dos dits de front no vulgui organitzar-se en massa per acabar amb aquest món d'injustícies? La conversa va derivant en una classe d'antropologia filosòfica. En Merlí, ai!, en Benet ens presenta a en Thomas Hobbes (1588 - 1679), un altre del gremi dels filòsofs,  tot dient Homo homini lupus (l'home és un llop per l'home), és a dir que l'home és un perill per ell mateix i per tant Hobbes proposa cedir les llibertats de l'individu a un sobirà perquè regni l'ordre, crear mecanismes per garantir la convivència. En canvi Rousseau (1712 - 1778) creia que l'home és bo per naturalesa i que és la societat qui corromp a l'home. Si els guionistes haguessin tingut  més espai, segur que el xofer ens hagués dit "L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat" una de les frases més conegudes de Rousseau. Sentiu-vos lliures d'esmenar si ho creieu oportú.

Després d'aquesta conversa, almenys jo, pensava que en Benet posaria el fre de mà i li diria a la Carmen que marxes però, per la falta de còrtex prefrontal que pateix aquest bon home,  no ho fa. Arribats a un bosc, l'acompanya cap a un sot, s'enfunda els guants blancs de làtex i l'empeny fent-la rodolar pel terra. Finalment la Carmen esquivarà la mort amb una mentida, estic embarassada, tocant el punt dèbil d'en Benet que l'alça, al crit de escolta'm bé imbècil, i li diu que fugi mentre recita  al poeta Joan Salvat-Papasseit (1894-1924):

Si anessis lluny

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt

Gossos

Arriba Gossos, però tranquils, en Benet no ens cantarà cap cançó d'aquest grup, el títol només dóna nom a la manera com aquest botxí mata la seva nova víctima.

Fem una pausa per parlar una estona d'un altre personatge, representat per en Ramon Fontserè, que ens permetrà saber més sobre el desconegut passat d'en Benet, en Martí Miró, que és més dolent que el mateix Salvador Borés. Mentider, corrupte, assassí i... pederasta, cap d'una gran xarxa de tràfic d'influències i una altra de menors. Desplaent, repulsiu i odiós. Escolta Benet, no és mereix aquest remaleït pocapena la teva visita nocturna acompanyada d'algun vers que l'ompli de pànic? Bé, no serà ell el braç executor perquè se n'adona massa tard a qui ha estat servint però a tot porc li arriba el seu Sant Martí, Miró.

Diuen, diuen, diuen que durant el franquisme en Miró va militar en un grupuscle d'extrema esquerra que, entre altres entremaliadures, es dedicaven a atracar bancs fins que va acabar a la presó. Quan es va morir el dictador Franco va militar al PSUC, per més tard passar als sociates, fins que va fundar el seu propi partit. Així que la brama de la militància del camarada Benet va agafant pes.

Els dos companys es troben de nou per una nova sol•licitud i tenen un petit diàleg, on l'MM li pregunta a en Benet pels remordiments i en Benet confirmant el que ja vam dir a l'entrada Crim i càstig diu "a partir de certa edat, no hi ha ningú innocent". Llàstima que la Lia ens talla aquest diàleg sobre el penediment per passar a parlar d'escacs, en concret d'aquesta partida, i això ens dóna pas a un nou coneixement, en aquest cas de la paraula derrota que resulta tenir dos significats, per una banda el que ja coneixem, pèrdua, fracàs i per altra banda en vocabulari marí vol dir ruta així que en Benet ho enllaça amb la idea encertada de que "la derrota és un camí per aprendre" i que "la victòria és només una excusa". M'agrada molt aquesta idea perquè dóna esperança i aplana el camí. Sovint aspirem al triomf per camins d'èxits i victòries i l'exigència que ens demanem és tant alta que al primer entrebanc caiem tant disgustats que no sortim mai més del sot.

Entre lladrucs de gossos afamats, ens arriba un verset de Salvador Espriu (1913-1985), que tal i com diu en Joan Bordeus, és una al·legoria de la condició política del poble, que ha renunciat a la seva dignitat i es deixa dominar pels poderosos.

La Pell de Brau

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort. Amb la cançó bastim en la foscor
altres parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

El que més gràcia em va fer va ser la cara de no entendre res de l'Àlex Casanovas quan en Muntada li recita  el fragment de La Pell de Brau, ara bé... Benet, fins ara les teves feines es caracteritzaven per la seva elegància i aquí trobo que se te'n va anar una mica la mà... veure en Casanovas, dels primers actors que identifico des de que jo era menut, patir i cridar d'aquella manera em va impactar força!
Si l'escena us va cohibir com a mi, no us preocupeu, el simpàtic gos només busca un ninot que porta l'actor amagat.

Durant l'autòpsia es va congelar la imatge. El maquillatge era molt complex, amb hores de treball
CCMA

Nota: Vull fer un record a totes les víctimes del terrorisme i en especial les que han caigut al nostre país, primer a Barcelona i després a Cambrils. També felicitar la feina de Mossos, Urbana, Bombers, serveis d'emergències i forenses per la gran tasca que van fer. Sovint hi han coses que no haurien de sortir de la ficció. Per tots vosaltres un record d'esperança.

Vida Privada

Recordeu  de qui era el llibre que en Benet agafava de la lleixa d'en Roman? Exacte, de J.M. de Segarra, serà el llibre que dóna nom a aquest capítol: Vida Privada. Per cert, el nostre actor va participar en una mini-sèrie espanyola el 1987, basada en aquest llibre, interpretant en Frederic de Lloberola.

Portada del llibre. 

Hui veiem un Benet diferent, es mira al mirall, s'està arreglant, té pressa i s'impacienta quan algú l'entreté, té aquell somriure mal dissimulat que se'ns escapa als homens  per sota del nas quan sabem que el camí fa baixada. Què passa Muntada, tens una cita? doncs sí. Els guionistes ens preparen una bona sorpresa: la Wendy! resulta que en Benet és client de la feréstega i valenta  meretriu. Ai, Benet... t'ho tenies ben callat! I aquí descobrim una cosa, en Benet és de Gin, de Gin-tònic, fa gala oi? amb aquella copa, aquells glaçons, aquella fulla... refrescant i elegant. Llàstima que a mi no m'agradin. I ara ve el moment que més m'ha commogut de la sèrie, el dia que vaig decidir que havia de buscar totes les coses que ens explica en Benet. Em sap greu Segarra, però tampoc serà avui el dia  en que et citarem, perquè coneixerem a en Gerard Vergés (tortosí 1931-2014), farmacèutic de professió i poeta per convicció. El text té relació amb la vida de na Wendy, (al principi del capítol en Fajardo li diu que es busqui la vida i se'n busqui un altre…) Veieu l'escena on en Pou recita aquest poema.

En Benet recita poemes a la Wendy
CCMA

Maig d'amor

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l'espill d'amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D'aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.

I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d'amor.

Si us heu quedat amb ganes de més, podeu escoltar el mateix poema recitat ara per  Sílvia Bel, que casualment a la sèrie també serà del gremi d'assassins a sou.

En aquesta nova creuada nocturna en Benet es serveix del seu ofici, no llegeix un llibre, no, sinó que mata a l'alcavot de la Wendy, no sense fer-li un primer i sàdic avís, per apallissar a la nostra barjaula.  Aquesta serà la sentència dictada per en Benet "el mal recau sobre qui el fa, sense que ell mateix sàpiga d'on li ve", passatge de la Bíblia 27 ,25-29 que descriu talment com en Benet comet aquest nou crim sent ell "la venjança" que "espera emboscada com un lleó":

El mal que es fa, sempre es paga
Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap,
i si vols atacar a traïció, et pots fer mal a tu mateix.

Qui cava una fossa, pot acabar caient-hi,
i qui posa un parany, pot quedar-hi atrapat,
perquè el mal recau sobre qui el fa,
sense que ni ell mateix sàpiga d'on li ve.

Escarnir i insultar és propi de l'orgullós,
però la venjança l'espera emboscada com un lleó.

Acabaran dins d'un parany els qui s'alegren de la caiguda dels justos
i el sofriment els consumirà abans de morir.

En Benet mata al proxeneta de la Wendy
CCMA

Intocables

Intocables és el tercer capítol de la sèrie i la segona vegada en el qual apareix el nostre amic que seguirà amb les seves classes altruistes de dia i buscant el seu sou extra de nit.

En Benet, entre galetes Maria, ens explica qui era en José Raúl Capablanca Graupera (L'Havana, 19 de novembre del 1888 - NY, 8 de març del 1942), que als 11 anys va ser campió d'escacs del seu país i el 1921 es postulà com a campió del món. Ep! pausa per parlar de genètica! era cubà i es deia Graupera? doncs sí, resulta que la màquina d'escacs humana, com li deien, té orígens catalans. La seva mare formà part d'aquells emigrants catalans que van arribar a l'illa però no només això sinó que el seu pare prové d'una família catalana arrelada a Cuba des de temps ençà i que, amb la característica dels catalans per fer pans de les pedres, va arribar a formar part de la burgesia de l'illa. No acaba aquí, es veu que en aquells temps els catalans manteníem l'orgull de la nostra parla i tot i estar a milers de km de casa seguíem emprant el nostre idioma i en -si em permeteu-  Josep Raül parlava el català amb normalitat. Tornant al capítol, ens diu en Benet, i desconec si això forma part o no de la ficció, Capablanca va anar a Moscou a fer unes partides simultànies guanyant-les totes menys una, que va fer taules amb un al•lot de 12 anys anomenat, Mijaíl  Botvínnik,  que (i això és cert)  anys més tard el va derrotar. Com a curiositat sobre en Botvínnik es pot explicar que va rebre les ordres de Lenin, de la Revolució d'octubre, de la Bandera Roja del Treball i de la Insígnia del Treball, de la Insígnia d'Honor,  a més del títol de mestre Honorífic de l'Esport, vaja tot un soviet! però no va ser aquest rus qui li va abatre el títol de campió mundial sinó un altre, n'Alekhin, que després de realitzar tal proesa el 1927 va esquivar tant com va poder al nostre compatriota catalano-cubà per tal de no lliurar-li l'oportunitat de la revenja.  A tot això la Lia li diu a en Benet "tu i jo també vam fer taules" i en Benet contesta, "sí però jo no sóc en Capablanca".

En Benet torna a sortir de nit, la víctima és un corrupte penedit, en Roman Palacios. En Benet, que també té coneixements químics, utilitza una droga que no he pogut identificar -si algú ho sap que m'ho faci saber-, aquesta deixa en estat d' "infantilesa" a la víctima i cau balcó avall simulant un suïcidi. Mentre passa aquesta acció s'escolta "Clar de lluna", de Claude Debussy que és la cançó que possiblement esteu escoltant ara. El botxí revisa la lleixa de llibres de la seva víctima i en treu un, serà "Vida Privada", del 1932 escrit per Josep Maria de Segarra on retrata les diferents classes socials de l'època. No serà, però, en aquesta ocasió que reciti aquest poeta perquè ens sorprendrà tot dient "Millor estaries en el teu sepulcre, que no aquí. Enfrontat als records del cel sense altra defensa que el teu cos despullat" del Rei Lear escrit per Shakespeare sobre el 1600. Per cert, El rei Lear va ser el primer Shakespeare de Josep Maria Pou  i al 2014 va participar en un recital de fragments d'aquesta obra al diari Ara.

El Rei Lear ens parla de la sort d'un rei en descobrir que té una filla que l'estima. De filles en té tres i el rei vol repartir el seu regne segons com l'estimin les seves descendents. Dues filles li diuen que l'estimen molt i la tercera li diu que ho fa tal i com una filla ha d'estimar a un pare, aquesta queda desterrada i a l'exili mentre que les altres dues es barallen per l'herència i matar, tant aviat com sigui possible, son pare, qui acabarà buscant la filla desterrada per demanar-li que sigui la seva hereva. Fa poc algú em va dir, la sang ens fa parents, la fidelitat ens fa família i justament d'això va aquest llibre basat en la llegenda d'un rei britó, d'amor  i de compromís.

Crim i càstig

En el primer capítol, Crim i càstig, vam poder conèixer en Benet. El veiem com a organitzador o bé col·laborador d'un torneig d'escacs per a nens. Serà la primera i última vegada on se'ns revelarà quelcom sobre el seu passat: quan era un nen va ser campió d'escacs fins arribar al títol de Gran Mestre. La carrera d'en Benet, però, no va tenir gaire èxit ja que va prioritzar la seva militància política per davant de tot, fins acabar a la presó. Segons ens diu el personatge que ho explica "en una mena de grup mig anarquista" tot i que després acaba declarant que no ho sap ben bé.

El primer diàleg que manté el personatge interpretat per en Pou ens confessa "m'encanten les criatures", aquesta revelació l'haurem de tenir present per entendre les decisions d'en Benet durant tota la sèrie.

Més tard a en Benet li venen a demanar un encàrrec, el primer assassinat. Durant la petició, el seu demandant, Martí Miró -un polític amb important pes al país-, mostra cert interès per la primera edició de "La Divina Comèdia" de Dante Aligheri il·lustrat per Gustau Doré. Aquest llibre tindrà molta més importància de la que a priori sembla.

Martí Miró, polític sospitós de ser el cervell d'una xarxa de tràfic d'influències, visita Benet Muntada
CCMA

Arriba el moment de la classe d'escacs a la Lia Solís, interpretada per una petita actriu anomenada Diana Ollé, un dels moments que més gaudeixo, primer perquè m'agraden els escacs però també perquè tota la conversa que mantenen  és un aprenentatge, no només d'aquest joc sinó que manté molts paral·lelismes de la vida mateixa. Es resumeix en tres paraules: 

Cau el dia i deixem el llibreter agradable, neix la lluna i l'assassí a sou surt a fer el seu encàrrec. Aviat veurem que les feines d'en Muntada vindran sempre acompanyades per invocar il·lustres autors i per altra banda ell mai demanarà al seu client el perquè, executa la feina i prou, sense remordiments aparents. I deixa ben clar perquè no li fan falta els motius per assassinar en aquest primer crim on veiem que, com si fos l'àngel de la mort a sou trencant el cinquè manament, diu "tenim més pecats al damunt que no pas paraules per anomenar-los", de Hamlet. Ell no fa cap judici, no valora si està bé o malament, no li tremola la mà perquè no és res personal, simplement és un soldat de la moneda, del capitalisme. D'acord, un psicòpata també, però deixeu-me imaginar un final alternatiu on aquest camarada, com l'anomena en Miró, fos detingut  i entrevistat pel bon jan Aitor Otxoa i es pogués excusar. Com a bon idealista d'edat primerenca va sacrificar la seva joventut, la seva carrera com a jugador d'escacs, per conspirar contra un règim dictatorial, el qual el món sencer va tolerar, ell imaginava un món millor on l'explotat deixa de ser un engranatge al servei de pocs per ser maquinista al servei de tots. I ell diria "que no és just això?" l'Aitor que és un bon xic, sincerament contestaria afirmativament per després preguntar-li "com pot ser que amb aquests ideals acabis venent vides per diners?" i aquí m'imagino en Benet citant El naixement de la tragèdia de Nietzche, parlaria de l'esperit grec, de Dionís representant la Nit, el dolor, la foscor, la irracionalitat  i d'Apol·lo representant el Dia, la llum, la raó... (us heu fixat que ha sortit el nom de la sèrie?) i sentenciaria el final tot dient "Déu ha mort, l'hem mort entre tots".

Va, tornem al capítol que ens ocupa. Un cop, la víctima és definitivament morta, en Benet agafa un llibre, el que dona nom al capítol, "Crim i càstig" de Dostoievski, se'n va cap allò que després d'arravatar-li l'ànima en diem cadàver i, mentre sona JS Bach (no he pogut identificar quina cançó), recita "...el penediment punxant que destrossa el cor i treu la son, el penediment que omple l'ànima de terror fins al punt de fer desitjar la corda de la forca o les aigües profundes. Però ell no estava de cap manera penedit del seu crim."

Benet Muntada s'emporta la novel·la "Crim i càstig" de la llibreria del jutge Vallejo
CCMA

Un cop arribat a casa, en Benet endreça el seu nou llibre en una vitrina on hi trobem:

• La muntanya màgica de Thomas Mann, un clàssic de la literatura en alemany del s.XX
• Museo de cera de José María Álvarez, obra poètica d'aquest autor, com a curiositat, destacar les cites d'Ezra Pound, conegut poeta americà que va simpatitzar amb el feixisme italià.
• El paradís perdut de John Milton.  "Amb Milton, a cada nova lectura, revivim, com qui tan intensament el visqué en el seu cor i en el seu cap, el drama del paradís, Adams que som cadascun de nosaltres. I això, miracle de la poesia, pren forma i signes en el llenguatge, allò que de més noble l’home guardà de la seva primera plenitud" Carles Riba
• Guerra civil de Juli Cèsar
• Rebels primitius d’Eric J. Hobsbawm. Hobsbawm (1917-2012) fou un historiador marxista i un dels autors més influents de la meitat de segle XX.
• Moby dick de Herman Melville
• L'obra completa de Rimbaud, poeta francès, de tendència anarquista, que escandalitzà l'elit intel·lectual del moment per la seva vida de roda-món, embriagaments d'absenta i haixix, les seves baralles amb armes de foc i la seva homosexualitat.
• El capital de Marx
• La mort i la primavera de Mercè Rodoreda
• Josep Maria de Sagarra
• i Hamlet de Shakespeare

Llibreria Muntada

Fa poc ha acabat la segona temporada de Nit i Dia, pels qui no conegueu aquesta sèrie, us la recomano, ja que és un salt qualitatiu que ha fet TV3.

En aquesta segona temporada ens han presentat diversos personatges nous, molts d'ells caiguts en la desgràcia de la mort. Aquest és el cas d'en Benet Muntada interpretat per l'actor i director Josep Maria Pou que li dóna veu i ànima com ningú altre ho podria haver fet. Gràcies Pou.

I perquè cal parlar d'en Benet Muntada? doncs perquè és un erudit i cal escoltar i pensar més el que diuen els erudits  per després parlar-ne. Ell és d'aquestes peces que manquen avui dia, que fan que el món giri bé i que sense elles aquesta coreografia perfecta s'acaba espatllant, és un home de la Renaixença. El Sr. Muntada regenta una gran llibreria de vell, segurament en algun carreró del barri de Sant Pere, el Gòtic o el Raval. Sabeu quan entreu en una llibreria i, a l'atzar, agafeu un llibre i pregunteu al venedor sobre el que teniu entre mans i aquest sap del que parla? Sap que ha comprat i sap que ven perquè ha llegit i estudiat a l'autor, doncs aquest és el perfil de comerciant d'aquest senyor, entén de política, de filosofia, d'història... Ho veiem quan cita el filòsof sard Gramsci i això ens obre un espiell d'especulació al passat totalment desconegut d'en Benet. Però si existeix cap preferència, per al protagonista d'aquest indret, aquesta és sens dubte la poesia i és que a cada episodi on hi té presència no només delecta les oïdes de la Wendy, sinó també les de l'espectador, i almenys a un servidor li ha fet despertar quelcom que feia temps que buscava i no acabava de trobar. Encara més, no només de lletra viu aquest home, i a banda de la música clàssica, també és un gran jugador d'escacs, de fet aquest joc el permet entrar en contacte amb allò que encara és verge de pecats i que tant estima: els infants. El perquè d'aquest amor el podríem buscar en l'origen del poema d'Estellés que ens recita en un dels capítols, una altra espiera -ja en parlarem-. Ai las! Benet Muntada, aquest món ha corromput fins i tot allò que tu més t'aprecies i precisament serà això el que, sense la delicadesa que tu ens has ensenyat, t'assassinarà cruelment:  Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit.

Que què vull dir amb "sense la delicadesa que tu ens has ensenyat"? Volia obviar-ho però... el nostre carismàtic amic és un assassí a sou. Com us penseu que algú pot pagar un local al mig del cor de Barcelona?